ANDORRA I LA COOPERACIÓ TRANSFRONTERERA

L’OPINIÓ D’ANTONI POL I SOLÉ

Hi ha quatre conceptes dels quals cal parlar i precisar en els seus matisos, quan es parla de la cooperació transfronterera i Andorra.

La frontera n’és el primer, que cal entendre com a espai de transició entre realitats diferents i no com a simple límit separador. La globalització, la cooperació i l’espai funcional són els altres tres conceptes. Dir que Andorra és un estat amb fronteres, com qualsevol altre

estat, i per tant aquestes tenen una repercussió en el país és una obvietat.

Però dir que Andorra és sobretot i a més d’un estat amb les seves fronteres, un estat de frontera ja no.

Per les seves reduïdes dimensions, per la seva dependència des de sempre de l’exterior i especialment per limitar tot ell amb més d’un estat. I, segurament per altres circumstàncies que, en aquest moment, se’ns escapen.

La relació transfronterera, doncs, no és només ni ha estat una circumstància sinó que ha estat i és un element fonamental o essencial per Andorra.

I la frontera com a espai, que posa en relació dues o més parts diferents de territori, es pot plantejar en una relació de tancament i, per tant, d’aïllament o bé en una relació d’obertura i, en conseqüència, de cooperació.

Els principals moments de la història andorrana i els elements generadors de la identitat andorrana (la diferenciació i la complementarietat com a resposta a la petitesa i a la dependència de l’exterior) han estat fonamentats, constituïts i desenvolupats en relació clara, constant i gairebé exclusiva de les fronteres.

Així es desprèn de les Concòrdies dels homes lliures d’Andorra amb els Bisbes, de 1162 i 1176; dels Pariatges de 1278 i 1288 i la institució dels Coprínceps que se n’ha derivat; dels privilegis atorgats pels Coprínceps i pels Estats veïns; de la complementarietat de fet i de dret, quan ha estat possible, establerta pels andorrans amb l’entorn ...; fins i tot de la manera de ser, reflectida en l’expressió fer l’andorrà… i els acords de 1866 amb Espanya i França.

La frontera com a espai, que posa en relació dues o més parts diferents de territori, es pot plantejar en una relació de tancament i, per tant, d’aïllament o bé en una relació d’obertura i per tant de cooperació.

Enmig d’una Unió Europea en progressió, sense fronteres, tot i els seus alts i baixos, el control d’aquelles amb països tercers per l’augment de la immigració així com de certs delictes, posa de relleu que no n’hi ha prou amb la diferenciació per la via del tancament si no que cal, en un marc de decidida obertura econòmica, la complementarietat amb l’entorn per a cercar l’equilibri.

Cal doncs avui institucionalitzar la complementarietat de fet, que sempre ha existit a través de les fronteres, espanyola i francesa, per equilibrar i positivar les relacions d’Andorra amb el seu entorn actual que ha esdevingut europeu, tot i la frontera de país tercer que cal conservar, per a preservar la identitat andorrana en un món globalitzat a l’escala mundial.