RECUPERAR UN FRAGMENT DE PAISATGE

CASA XARRET · ORTEU RIBA ARQUITECTES

Per Andorra, l’arquitectura tradicional és part essencial del patrimoni paisatgístic. Són càpsules en el temps que ens recorden el sentit original del context i el territori que tenim. La materialitat, la funció, la disposició, la repetició..., com a tòtems disseminats, constitueixen el vincle entre la quotidianitat humana i la natura que els envolta.

Casa Xarret, tot i no ser un cas singular, forma part d’aquesta història. Simbolitza un origen territorial i cultural. És un fragment del paisatge. Per tant, seguint l’encàrrec de la seva rehabilitació, la finalitat de l’actuació arquitectònica havia de transcendir a la preservació: calia entendre la seva essència, els seus orígens, la seva identitat..., i tornar-la a la vida.

En la mesura del possible, el resultat procura adaptar els conceptes vernaculars en un context contemporani. En definitiva es vol recuperar allò que ja era del paisatge sense desvirtuar el seu origen ni perdre la seva pertinença al territori.

L’arquitectura popular pirinenca va més enllà de la noció contemporània de llar. Des del seu origen, aquestes edificacions han respost a un entorn hostil, on l’optimització dels recursos era una necessitat vital per a la supervivència. L’ús de materials de proximitat o la configuració de certes geometries no obeïa a criteris compositius, sinó a les exigències específiques de la vida agrícola i ramadera i als condicionants constructius.

Aquesta arquitectura no es limitava a l’espai domèstic, sinó que es desplegava com un agent actiu en totes les escales de la quotidianitati la producció humana. Cadascuna d’aquestes estructures formavapart d’un organisme territorial, funcionant com un engranatge. Per tant, no són part de la representació paisatgística del Principat d’Andorra per la seva imatge, sinó per la funció activa que han tingut en la configuració del territori. Són un símbol de resiliència, adaptació, i sobretot, un testimoni d’una societat que va aprendre a adaptar-se a un medi natural complex. Formalment, aquestes construccions es caracteritzen per la seva mínima expressió material. Cada element constructiu era optimitzat en funció dels recursos disponibles i de l’ús que havia de complir. En l’arquitectura vernacla d’alta muntanya, la forma segueix la funció, consolidant una relació indissociable entre necessitat i solució constructiva.

Enfront de la preexistència, tant Orteu Riba Arquitectes com el propi client compartien des del primer moment la necessitat de preservar Casa Xarret amb una visió còmplice i respectuosa amb l’origen de la construcció. Van ser els mateixos propietaris qui van expressar la voluntat de defugir qualsevol gest imitatiu i apostarper un projecte fonamentat en els principis essencials de l’arquitectura vernacla: la relació entre forma i funció, l’ús de materials d’origen local i el vincle profund amb el territori. Sense la seva sensibilitati compromís, aquest projecteno hauria estat possible, i Casa Xarret —un testimoni viu del paisatge andorrà— hauria acabat desapareixent, amb la greu pèrdua patrimonial que això hauria suposat.

A partir d’aquí, el procés arquitectònic continua ambla formació d’una diagnosi morfològica i dels possibles danys de l’estat actual de la construcció. Casa Xarret està format per un conjunt de dues construccions: una casa pairal i una era annexa. Tot i les transformacions i ampliacions sofertes amb el pas dels segles,els dos immobles són un testimoni de l’arquitectura popular. En gran mesura encara mantenien la seva autenticitat.

La part domèstica, respon a una morfologia tradicional: murs estructurals de gran gruix, forjats de biguetes i entramat de fusta i, amb una distribució interior altament fragmentada. Les finestres, generalment petites, responen a la necessitat de mantenir al màxim

la calor interior de l’edifici. L’úsde l’immoble fins a mitjans del segle XX ha causat modificacions importants que han desvirtuat l’organització interior original. La segona volumetria, destinada a l’activitat productiva -usos ramaders i agrícoles-, també respon a una tipologia estructural de murs de càrrega i forjats d’entramat de fusta. En general, per admetre l’entrada de bestiar o les activitats agrícoles, l’interior s’organitza mitjançant espais diàfans i flexibles. Les plantes superiors comptenamb grans obertures per afavorir la ventilació i l’assolellament, facilitant així l’assecatge de l’herba o posteriorment de fulles detabac -activitat típica del país-. L’estat general de l’edificació erael previsible per una construcció inhabitada tant de temps. Desde danys per filtracions d’aigua, problemes d’humitat, desgast dels materials per estar exposats al medi exterior o, inclús el col·lapse puntual d’algun element estructural.

Imatge de la “casa” en el seu estat preexistent.

La intervenció a Casa Xarret aspira a ser una rehabilitació exemplar, restituint amb sensibilitat un fragment del paisatge andorrà.

L’origen morfològic de Casa Xarret té un sentit pràctic en el seu moment, ja que la separació en dos volums permetia diferenciar clarament les activitats domèstiques i productives. No obstant això, aquesta disposició deixa de ser funcional en el programa d’habitatge que cal executar.

Establert el criteri arquitectònic d’intervenir amb una metodologia coherent amb els principis de l’arquitectura vernacla, la finalitat de la rehabilitació també estableix com a prioritari la introducció de les necessitats contemporànies dels seus nous habitants. En conseqüència, la jerarquització de la mobilitat interna i la connexió entre els dos volums esdevé l’objectiu principal del projecte: l’estratègia de la proposta passa per trobar solució a una mobilitat que mai havia existit.

La solució es troba en el pati cobert intermedi. Més enllà de ser un simple nexe, durant el procés de projecte acaba esdevenint la ròtula arquitectònica que dona sentit al nou conjunt. L’actuació en aquesta peça central suposa una reformulació de la lectura de l’edifici: es passa de dos volums amb funcions diferenciades a un únic habitatge integrat.

Aquesta unificació presenta un gran repte arquitectònic: els diferents forjats dels dos volums no coincidien en alçària, fet que dificultava la seva connexió. Les diferències d’altimetria exigien una solució gairebé topogràfica, convertint l’actuació en un exercici de transició espacial.

La intervenció es podria definir com una promenade -un passeig arquitectònic-, on els desnivells es resolen de manera fluida, guiant el recorregut a través de les noves estances.

Per solucionar aquests desnivells, la ròtula proposa una escalaque s’adapta progressivament al terreny natural. Ara bé, lluny de buscar protagonisme formal, la materialitat de l’articulació sorgeix dels propis materials recollits de la preexistència o, del treball d’interiorisme per fer ús de material de proximitat. És en la peculiaritat de la solució que l’espai es converteix en una singularitat arquitectònica: ric en profunditat, volum i llum natural.

La seqüència de connexions, a més de dotar unitat al conjunt, també permet jerarquitzar els diferents usos de l’habitatge. En coherència amb la morfologia original, els espais que requereixen més confort o intimitat es mantenen dins la “casa pairal”, mentre que els ambients més oberts i vinculats a la interacció col·lectiva s’ubiquen a l’”era”, aprofitant la seva distribució diàfana.

Més enllà dels reptes espacials,la consolidació estructural mitjançant els materials preexistents i les tècniques tradicionals també suposa un gran desafiament per a Casa Xarret. Cada element es redibuixa i s’analitza acuradament. Quan el seu estat ho permet, es recol·loca en la seva posició original; en cas contrari, es reutilitza en una altra part de l’edifici, evitant el malbaratament de material.

Alhora, es resolen els danys constructius de tot el conjunt edificat -les humitats provinents del terreny, la necessitat d’impermeabilització, la formació d’una envolupant estanca o la garantia d’una durabilitat de la intervenció-.

Com en l’arquitectura vernacla, les noves formes s’adapten a l’activitat. La preexistència no preval sobre les necessitats dela vida contemporània, sinó que s’integra seguint els mateixos principis d’origen: l’eficiència material i la relació entre activitat i ús.

Si en la tipologia tradicional la distribució domèstica era fragmentada -per conservar la calor-, en la rehabilitació s’eliminen totes les particions innecessàries. L’objectiu és concebre un espai per celebrar la llar i destinat al goig familiar. El resultat és un saló diàfan amb una volumetria de gran qualitat.

En el cas concret, la coherència del projecte es basa en la resolució de l’eficiència energètica. No es busca una “mimetització” innecessària de la forma tradicional -ja que l’activitat s’ha transformat-. El focus se centra en garantir el màxim confort mitjançant l’aplicació d’un aïllament tèrmic de l’envolupant -façanes i coberta- i l’aportació d’energia procedent de fonts renovables, com l’aerotèrmia.

L’estratègia constructiva d’aquest projecteés essencial: s’aprofita el material existent de l’emplaçament com a principal font de recursos per al nou habitatge. Tot allò que encara sigui útil o aprofitable, se li dona un segon ús.

Un cop analitzat i valorat l’estat de la preexistència, es classifiquen els materials segons la seva capacitat per mantenir la funció original o adaptar- se a nous usos. Aquest procés inclou l’extracció, sanejament i recol·locació de l’estructura de bigues i columnes de fusta massissa, com la reutilització de les pedres dels murs col·lapsats per a elements com la llar de foc.

El resultat final és una rehabilitació que procura tractar amb dignitat la preexistència, sense reinterpretacions pictòriques, sinó amb respecte i fidelitat al seu originen. Així, un edifici en desús i en risc de desaparició recupera l’activitat, adaptant- se a una quotidianitat moderna mentre manté la filosofia territorial del paisatge.