L’AMOR NO ÉS L’HÒSTIA

ENTREVISTA A CHIQUI NOVIS, FOTÒGRAFA

Chiqui Novis és molt més que una infermera; és una persona que combina la passió per cuidar els altres amb una gran sensibilitat per capturar la bellesa del món a través de la seva càmera. Fugint de definicions i etiquetes, es defineix com un ésser humà que, com qualsevol altre, afronta les seves pròpies batalles. Amb una autenticitat que la caracteritza, viu fidel a ella mateixa i al seu camí, trobant en la fotografia una manera d’expressar el que les paraules no sempre poden dir. En aquesta entrevista, descobrirem més sobre la seva trajectòria i la seva última exposició anomenada “L’amor no és l’hòstia”.

Com vas descobrir la teva passió per la fotografia? Va ser un interès des de sempre o va sorgir més tard?

La fotografia m’ha acompanyat sempre, sols que amb els anys va anar tenint més rellevància a la meva vida, convertint-se primer en un hobby per acabar sent una passió, i de vegades una feina. La fotografia es la meva companya de vida, el meu refugi, la meva teràpia i la millor forma d’expressió amb la que canalitzar tot allò que no sóc capaç de fer amb paraules.

Com va sorgir la idea de crear l'exposició "L'amor no és l'hòstia"? Quin va ser el punt de partida?

La necessitat constant d’expressar-me a través de la fotografia fa que sempre estigui pensant en què puc aprofitar aquest mitjà d’expressió per parlar sobre temes que sota el meu punt de vista mai és suficient parlar, i en el cas d’aquest projecte en especial, considero de vital importància no parar de visibilitzar i denunciar.

Malauradament aquesta xacra social que afecta a nivell global és un problema de tots en conjunt, no només de qui per desgràcia la pateix o la patirà. Com a societat crec que tenim l'obligació de fer-nos responsables d’aquesta problemàtica. No podem mirar a un altre lloc, i hem de dir NO A LA VIOLÈNCIA, de qualsevol tipus envers la dona.

L’exposició aborda també el problema del maltractament psicològic. Creus que sovint es trivialitza aquest tipus de violència o que no es reconeix prou?

Sense ser psicòloga, ni experta, ni haver estat víctima de violència de gènere, crec que aquest tipus de maltractament pot passar moltes vegades desapercebut, potser per no saber identificar-lo, pero ser massa subtil, o bé per donar per correctes certes actituds i comportaments que segurament amaguin a sota un maltracte psicològic.

L’Associació de Dones ha destacat la importància d’educar les generacions joves per evitar que normalitzin el maltractament. Des de la teva perspectiva, com creus que l’art pot contribuir a aquesta educació?

L’art en general, qualsevol disciplina pot resultar una eina imprescindible per contribuir a aquesta educació. Ens permet explorar mons molt diferents i expressar infinitat de coses.

En la mirada individual, cal fer la lectura personal, òbviament, no tenim el control del que pensa la gent o del que sent. Per això l’art, en el meu cas la fotografia, és un recurs meravellós per transmetre idees o que ajudi a mostrar certes realitats que no cal oblidar mai i que continuen existint, sent el calvari de moltes dones al món, a diari. I com diu ADA, estic totalment d’acord en que s’ha de conscienciar el més aviat possible als nens, i no tractar de romantitzar ni amagar una cosa tan seriosa com és la violència de gènere.

Finalment, quins són els teus propers projectes? Tens en ment seguir treballant en iniciatives amb una forta càrrega social com aquesta?

Efectivament, sempre tinc projectes en ment per fer, encara no he començat un, que ja tinc un altre al cap. De fet el mateix dia que es va estrenar aquest projecte a BCN, ja m’estaven proposant un altre, del qual ja estic buscant la manera de realitzar-lo. Però si, tot allò que a mi em remogui per dins, i cregui que és necessari mostrar, ho faré. Hi han varis al calaix que encara han de prendre forma.