EXPOSICIÓ ‘PERSONAE. NEL MEZZO DEL CAMMIN DI NOSTRA VITA’, DE SAM BOSQUE
L’artista andorrana Sam Bosque celebra 30 anys envoltada de pinzells, i ho fa amb l’exposició “Personae” que recull 50 obres de la seva trajectòria, on la persona és la protagonista. Una mostra que s’ha exposat durant l’hivern passat, al Centre d’Art d’Escaldes-Engordany, impulsada pel Comú d’Escaldes-Engordany.
COM T’INICIES EN EL MÓN DE L’ART
No sé per què vaig començar a pintar. El que sí que recordo és que negava sistemàticament que volgués ser pintora, però finalment, després d’estudiar disseny i impactada per l’obra dels hiperrealistes nord-americans, m’hi vaig posar.
AMB QUIN ESTIL PICTÒRIC T’IDENTIFIQUES MÉS
Com et deia, vaig començar a pintar impactada per l’obra dels hiperrealistes nord-americans, en concret per un artista que es diu Chuck Close, però tot i que segueixo pintant figuratiu mai he tingut els mateixos referents que aquest corrent pictòric va tenir en el seu moment.
RECORDES EL TEU PRIMER ENCÀRREC. QUIN VA SER
El meu primer encàrrec va ser un retrat. La persona ha estat una constant en la meva obra des de que vaig començar. Tot i que el meu objectiu no era ser retratista, ha estat inevitable que els retrats per encàrrec han estat una constant en la meva trajectòria d’ençà que vaig començar.
PORTES MÉS DE 30 ANYS EN EL MÓN DE L’ART. QUIN BALANÇ FAS D’AQUESTS ANYS DE TRAJECTÒRIA
Uf, és molt difícil contestar aquesta pregunta... En el moment de preparar aquesta exposició vaig haver de fer aquest exercici de qüestionar-me quin sentit tenia tota la feina feta durant aquests anys. Després de dubtar durant molts anys de l’existència d’un fil conductor a la meva obra, m’he adonat que sí que hi és i que fins i tot és massa obsessiu... En un primer moment, la resposta és tancar una etapa. Amb un nou projecte.
PARLA’NS DE L’EXHIBICIÓ “PERSONAE” EXPOSADA AL CENTRE D’ART D’ESCALDES ENGORDANY. QUÈ HI VAM PODER TROBAR Una selecció de projectes de 30 anys. Vam fer una selecció de projectes de manera cronològica, on el fil conductor és la persona i a través d’ella la intenció de trobar respostes en la recerca de la identitat. Ara, trenta anys després d’haver començat a pintar, sento que em trobo, com diu la frase de Dante a l’inici de la Divina Comèdia, nel mezzo del cammin di nostra vita. En aquest trajecte, he estat en moments protagonista i en moments espectadora, i sento la necessitat de deixar de mirar enrere i mirar cap endavant per fer-me noves preguntes que ni puc, ni vull deixar de fer-me. Personae és un punt d’inflexió per fer un salt endavant.
VAS COMENÇAR PINTANT EN COLOR I DESPRÉS ET VAS PASSAR AL BLANC I NEGRE. PER QUIN MOTIU Bona pregunta! Me la fan sovint i jo també me la faig! El blanc i negre em permet allunyar-me de la realitat. La nostra realitat és en color i el blanc i negre em permet agafar distància. També és la base del dibuix, i de vegades t’adones que el color ja no cal... Tot i això, com dic al llibre de recull de la expo, ara mateix em trobo en un moment en què vull anar més enllà del blanc i negre que durant molt de temps m’ha servit per explicar allò que els ulls no veuen d’entrada i recuperar uns colors que m’estan cridant cap a un present i un futur en què les personae s’estan reinventant.
ANDORRA ÉS UN BON PAÍS PER DEDICAR-SE A L’ART Andorra, com a país petit que és, té avantatges i desavantatges... En ser petit, et permet tenir accés a oportunitats que en altres països seria pràcticament impossible, com anar a la Biennal de Venècia. D’altra banda, a nivell de creixement és un mercat que s’acaba fent petit i és necessari sortir fora per poder créixer professionalment.
TROBES QUE EL PAÍS DONA SUPORT ALS ARTISTES Es fan coses que si les saps aprofitar són bones oportunitats com per exemple la possibilitat de participar a la Biennal de Venècia com ja he dit. Som un sector petit que té unes necessitats pròpies com tots els sectors i hem de buscar suport. Ara s’ha fet la llei de l’Estatut de l’artista que té la finalitat de donar suport al nostre sector. I també està bé el projecte de llei del treballador per compte propi perquè viure de l’art és força difícil!
A ANDORRA HAS REALITZAT DIVERSOS I IMPORTANTS MURALS PER ENCÀRREC. QUÈ T’HAN APORTAT A NIVELL PROFESSIONAL I PERSONAL El primer mural, el de la Plaça del Poble d’Andorra la Vella, el vaig fer l’any 2016 i des de llavors n’he fet ja uns quants, tant de públics com de privats. Va sorgir per casualitat amb una petició del Comú ique jo mai m’havia plantejat com a canal d’expressió artística. Estic molt contenta d’haver acceptat perquè m’ha permès desenvolupar un altre mitjà on he pogut provar tècniques noves i acostar d’alguna manera l’art al carrer i a la gent més enllà de les galeries i els museus. Molta gent que no em coneixia com a artista m’ha conegut a través dels murals i és una experiència molt enriquidora. Quan pintes a l’estudi estàs molt sol, tu amb les teves circumstàncies. Al carrer, estàs permanentment rodejada de gent que se t’acosta, et parla, opina... És molt interessant! Amb la intervenció urbana, he volgut ser coherent amb la meva trajectòria pictòrica. He volgut construir personatges i donar importància a les persones com a col·lectiu i als individus dins d’aquesta col·lectivitat que ha construït el país; en alguns es poden trobar autèntics retrats.
<<UNA RECERCA OBERTA SOBRE LA IDENTITAT, LES IDENTITATS SINGULARS I FLUCTUANTS. UN INTENT DE COPSAR, CAÇAR AL VOL ESPURNES DE VERITATS INDIVIDUALS. >>
COM ÉS L’EXPERIÈNCIA D’ESTAR PINTANT UN MURAL A MÉS DE 20 METRES D’ALÇADA És genial! Et permet veure el món des de les alçades! (riu). Però si tens vertigen no t’ho recomano!
“CROSSING DOORS BEHIND THE WINDOWS” ÉS LA COÐLECCIÓ D’OBRES INÈDITA QUE VAS PINTAR DURANT LA PANDÈMIA. EXPLICA’NS QUÈ REPRESENTA. El projecte el vaig iniciar el 2019 i va agafar forma durant la pandèmia. Crossing doors / Behind the windows. Un conjunt d’obres que assaja una exploració de l’individu, dels jocs, de les mans, els rostres i les mirades que d’alguna manera els revelen, en aquest interstici, en aquest espai de frontera entre l’interior i l’exterior que són les portes i les finestres. Una exploració d’aquest moment reflexiu, contemplatiu, interrogatiu, expectant, perdut... moment de suspensió del temps de la persona davant del seu reflex en el món i de l’alteritat. Una recerca oberta sobre la identitat, les identitats singulars i fluctuants. Un intent de copsar, caçar al vol espurnes de veritats individuals. Recuperació de cossos, rostres i mirades, i recuperació de portes i finestres de les deixalleries. Portes i finestres que protegien uns interiors i els obrien, des d’unes intimitats de vides efímeres, consumides, com les portes i les finestres llençades en el tràfec quotidià en què vivim. Unes finestres que han format part de les vides d’altres persones com a observatori privilegiat del món i que en la voràgine consumista de la nostra societat contemporània han desaparegut de les vides dels seus propietaris. Unes portes com a pas o frontera, que s’obren i es tanquen entre un món interior i el món exterior on l’individu es transforma, i fins i tot es transfigura.
PARLA’NS D’ALGUN PROJECTE QUE TINGUIS EN MENT I QUE VULGUIS O PUGUIS COMPARTIR. Som una generació, testimoni de molts canvis. Sorgeixen noves identitats, noves relacions amb el món i amb els altres éssers vius. Noves visions del passat, noves projeccions al futur i sento que noves preguntes han d’agafar forma i parlar a través de la meva obra.
