ANDORRA I LA COOPERACIÓ

L’OPINIÓ D’ANTONI POL I SOLÉ

Casa de la Vall, entre 1911 i 1937. FBUI_0112 Autor: Builles V. · Fons: V. Builles · Drets legals: Arxiu Nacional d'Andorra

La unió fa la força vol dir el nostre lema nacional, Virtus Unita Fortior, o de manera genèrica, la virtut unida és més forta.

Però en el cas andorrà no és només un eslògan teòric que aparegui en els símbols d’estat, si no que és una resposta inevitable i obligada davant el medi que ens ha acollit i sobre el que hem arrelat.

Per tant no és un lema per recordar algun cop l’any, si no per fer-lo servir diàriament.

L’andorranitat està formada, des de les seves arrels, de cooperació a tots els nivells econòmic, social i polític, com no pot ser altrament en un entorn dur climatològicament, inhòspit orogràficament, marginal políticament i residual econòmicament, com és la part central est de l’alta muntanya pirinenca i concretament en un territori petit, de frontera, sense recursos propis i clarament dependent de l’exterior.

Una vegada més el fet ha passat davant del dret, però ordenadament a través del costum i la realitat s’ha imposat en una cooperació necessària des de la complementarietat ja fos quantitativa, ja fos qualitativa. Les dues les han activat els homes i les dones lliures d’Andorra segons la necessitat, tant en l’interior com amb l’exterior.

Vista genèrica del poble de Canillo, entre 1911 i 1915. FBUI_0047 Autor: Builles V. · Col·lecció: V. Builles Drets legals: Arxiu Nacional d'Andorra

La base federal de l’estat andorrà n’ésel millor testimoni,Casa, Veïnat, Quart, Comú, Consell General, Coprincipat, Organismes europeus o mundials, totes elles institucions plurals sorgides de la necessitat de cooperar a nivell individual, veïnal, local, comunal, parroquial, nacional i internacional.

La cooperació ésun dels fonaments del’andorranitat a través dela complementarietat pera poder superar la petitesa i la dependència dels uns amb els altres des d’una mirada d’igualtat, que dona la condició de ser lliures.

Continuem sent petits, això no ha canviat, en un món cada dia més gran. I, per tant, continuem necessitant la cooperació.

I potser cert benestar i acumulació de recursos o riquesa produïts els darrers 75 anys a nivell individual i col·lectiu poden haver fet pensar a algú que ja no som tan dependents, o fins i tot que som autosuficients... però continuem sent dependents com a Estat i en la majoria de la població i molt més que abans, perquè la població ha crescut i les necessitats del país augmentat mentre el territori i els recursos propis són els mateixos i la dependència exterior s’ha incrementat quantitativament i qualitativament en els àmbits de sempre i en els nous.

I, per tant ,necessitem més que mai de la cooperació, tant interior com exterior.

I no n’hi ha prou en signar acords; l’Acord de Cooperació del 2005 no es va desenvolupar i amb la Covid-19 es va trobara faltar. L’important és a més d’arribar-los a signar,

a desenvolupar-los.

Vista general d'Escaldes-Engordany, entre 1914 i 1930. FBUI_0100. Autor: Builles V. Fons: V. Builles. Drets legals: Arxiu Nacional d'Andorra

Perquè ens interessa als andorrans de cooperar amb el nostre entorn, o dit d’altra manera, fer progressar i que progressi el nostre entorn?

Primer, perquè progressar vol dir desenvolupar-se i desenvolupar vol dir promoure la naixença o creixença d’alguna cosa, fer canviar-la cap a un estat més perfecte i complex i això vol dir incorporar la capacitat d’oferir noves alternatives i oportunitats.

Per tant, que l’entorn sigui més ric i competent, segons els seus interessos, també afavoreix a tots els que es trobin al seu voltant. I si ho fa de manera complementària encara molt millor.

Segon, perquè històricament ja hem estat complementaris i continuem sent complementaris, com s’ha dit.

Tercer, perquè en cada cooperació, lluny d’afeblir- se, la sobirania andorrana s’ha vist reforçada (Concòrdies, Pariatges, Privilegis, Acords...)

Quart, perquè des del 1993 les fronteres andorranes han assolit una nova categoria, la d’un estat reconegut internacionalment i, per tant, la diferenciació amb l’entorn s’ha consolidat i aquesta ha esdevingut màxima, i elimina qualsevol possibilitat de l’existència d’una competència, en ser les escales de comparació totalment diferents. I, per tant, la complementarietat històrica haguda i existent pren encara més força i es pot projectar a nivells molt més superiors que no pas abans.

Cinquè, perquè tenim similituds i qualitats territorials i humanes, recursos, problemàtiques i objectius comuns o compartits.

Sisè, perquè els processos de desenvolupament de les societats, com la vida de les persones, famílies, comunitats i societats estan subjectes a cicles i el moment ascendent que viu avui la societat andorrana tindrà el seu contrapunt descendent algun dia, com bé la història ens recorda. I el paper de motor que Andorra té per al desenvolupament propi i del seu entorn el podrà assumir alguna altra part d’aquest, amb més possibilitats i potència si ja ha participat d’un desenvolupament compartit amb Andorra en el passat.

L’oportunitat històrica (que tenim des del 1993) de creació de noves complementarietats o nous marcs de cooperació amb la Unió Europea, a tots els seus diferents nivells, des de la qualitat que ens donala condició de ser un estat reconegut internacionalment i particularment amb l’entorn pirinenc, que encari definitivament el model econòmic de país buscat des de fa anys, i que sigui avalada jurídicament per la Unió Europea, és excepcional.

Sobretot si sabem aprofitar el marc que ofereix l’aprovació d’un Acord d’Associació amb la UE superant l’etapa dels acords puntuals i aïllats, separadament amb França i Espanya.

Soldeu, entre 1930 i 1937. FBUI_0108 Autor: Builles V. · Fons: V. BuillesDrets legals: Arxiu Nacional d'Andorra