ERA DEL RAFEL - ESCALDES-ENGORDANY
L’Era del Rafel és un bon exemple de la manera d’entendre l’arquitectura del nostre despatx. El projecte neix de la necessitat de reconversió d’una borda tradicional andorrana en un habitatge rural destinat a lloguer turístic. I és aquesta necessitat, a través de la qual trobem l’oportunitat per expressar el nostre punt de vista sobre el concepte de rehabilitar, sempre des de la perspectiva andorrana, i de com treballar sobre un element arquitectònic complex alhora que tant propi del nostre país.
Comencem a treballar en una edificació que havia esdevingut en un estat de ruïna degut al canvi d’ofici de la família propietària, que feia dècades que l’agricultura i la ramaderia ja no era el seu mètode de sustentació econòmic. Per tant, s’esdevenen una sèrie de preguntes essencials, la resposta de les quals serviran de punts de partida sobre els quins desenvolupar el projecte: quin sentit té mantenir el paller i la cort, amb les seves menjadores, quan ja no hi ha bestiar per alimentar ni herba que emmagatzemar i, sobretot, com casar el nou ús previst per tal de permetre la manutenció de la borda en un estat similar a l’original? Mai hem pretès que el projecte tingués tractament de “museu”, sempre hem defugit de mantenir o inclús incorporar elements que no s’adeqüen al nou ús previst, simplement per simular “lo rústic”, de manera gratuïta, tal i com es porta fent en tantes reformes en un context similar a aquest.
“ELS MURS DE SOSTENIMENT DE LES FEIXES LIMÍTROFES, S’HAN CONFORMAT SEGUINT LA TÈCNICA DE LA PEDRA SECA”
La reforma sempre planteja un repte addicional des de la visió del projectista, més encara quan es tracta d’un element arquitectònic singular de la nostra societat, que parla per sí sòl d’una manera de viure que ara ens queda tant lluny. Si la masia és l’edificació característica del món rural de la Catalunya central i mediterrània, la borda és el paradigma de l’arquitectura vernacular del Pirineu i, per extensió: l’andorrana. Per tant, entenem que és una qüestió de responsabilitat actuar des del nostre ofici per preservar i dignificar tant rellevant tipologia edificatòria. I d’aquesta premissa essencial parteix el desenvolupament d’aquest projecte, que restaura i aprofita tots els elements constructius originaris, tant en la seva disposició original com en una reubicació estratègica, emprant sistemes constructius tradicionals i recorrent als materials propis dels nostres entorns.
D’aquesta manera i a tall d’exemple, s’han aprofitat portes, mentre altres fustes s’han destinat per a la formalització de nous elements, i allà on no s’han pogut aprofitar, han servit d’encofrat per, almenys, deixar la seva petjada en el grafisme del formigó, que alhora l’hi permet dialogar amb elements tradicionals, sense entrar en conflicte amb ells. La bigueria, llates, posts i entisellat que conformen la coberta, provenen de l’aprofitament forestal de boscos del Pirineu, al temps que la pedra de façana respecta l’original, tant per l’origen com per la seva disposició i rejuntat, en aquells murs que s’han hagut de refer.
Paral·lelament, els murs de sosteniment de les feixes limítrofes que s’han executat, s’han conformat seguint la tècnica de la pedra seca.
Un altre element característic com l’estripagecs, tot i ser de nova creació car l’edificació original n’era carent, s’ha materialitzat recorrent als sistemes tradicionals: el picat d’acer forjat en calent. Sempre, buscant reutilitzar materials i, quan això no ha estat possible s’ha fet ús de materials típics i de proximitat, sempre a la recerca de l’aspecte original i minimitzant la petjada ecològica del procés constructiu.
En aquest mateix sentit, també s’ha treballat amb mà d’obra local, rebutjant la prefabricació i la contractació d’empreses i industrials forans. El seguit d’actuacions realitzades han estat, en la seva majoria, d’aquestes que es poden considerar “d’acupuntura”, les quines són poc vistoses però en la seva globalitat conformen un conjunt consistent i coherent amb el discurs arquitectònic buscat.
Totes aquestes actuacionsi manera de projectar són de mal entendre per a la majoria de propietats, que moltes vegades no són conscients del valor altre que l’econòmic d’un determinat patrimoni que els hi ha estat atribuït i acaben desfigurant l’herència arquitectònica andorrana, a vegades per motius especulatius i d’altres per simple desconeixement o incultura. En aquest cas, la propietat no solament és conscient de la importància de preservar el seu patrimoni tot respectant-ne la morfologia original sinó que han tingut la sensibilitat suficient per entendre el projecte i participar directament de les decisions projectuals.
"LA BORDA ÉS EL PARADIGMA DE L’ARQUITECTURA VERNACULAR DEL PIRINEU"
El que ha permès la materialització no només de la reforma en sí i de donar una nova utilitat a un edifici que havia quedat en desús, i que d’altra manera estava destinat a la ruïna, sinó de plasmar una manera d’entendre la rehabilitació des del més profund respecte pel nostre llegat arquitectònic.
ARQUITECTURA: NAUDI ARQUITECTURA
CONSTRUCTORA: ESPAI 2