top of page
Search

L’OPINIÓ D’ANTONI POL I SOLÉ

La construcció: EQUILIBRI, SOSTENIBILITAT I QUOTES



EQUILIBRI Créixer, és el destí inexorable de les espècies vives que coneixem. És a dir, desenvolupar-se seguint un cicle vital que es produeix des del naixement fins a la mort. I fer-ho, òbviament, en equilibri, això és seguint unes pautes o altrament fora de les quals, el desequilibri s’estableix (eliminació sobtada, malaltia, mort prematura, accident, catàstrofe natural...). L’ecologia, però, ens ha permès conèixer que aquests cicles vitals depenen, no només, de cada espècie en particular, sinó que són dependents també d’altres espècies, amb les que conjuntament hi han establerts uns lligams entre els quals les cadenes alimentàries o els cicles ecològics. La vida a la Terra es sosté, doncs, sobre diferents nivells d’equilibri que es produeixen entre espècies i entorn a escala global, continental i local corresponent, amb interconnexió, a més, entre totes elles. A l’espècie humana i a les seves accions també li són aplicables aquests principis, encara que alguns es pensin que no, que en són exempts perquè en el curs de la seva petita història personal no n’han vist o sentit una repercussió directa. Els desequilibris i catàstrofes locals i regionals provocats per les diferents societats humanes en els darrers segles els tenim ja a la vista, diàriament, amb els mitjans de comunicació. I els globals comencen a ser tan evidents que ja no es poden negar (pandèmies, canvi climàtic...). Ens cal doncs cercar quines són les conductes equilibradores en cada àmbit de les nostres accions si no volem ser víctimes del nostre propi desenvolupament.

Les experiències viscudes pel sector andorrà de la construcció en són clars exemples. Així just abans de l’any 1982 en què es van demanar, en un sol any, més de 200.000 metres quadrats d’edificació nova, que varen obligar al Consell General a aturar els permisos i exigir dels Comuns que aprovessin la primera figura de planejament dita Zonificació. Una xifra tan desmesurada per l’època que va ajudar a provocar una llarga crisi posterior i incorporar un volum d’obra aprovat totalment inadequat qualitativament, en no respondre a les noves necessitats del país. L’any 2000 amb l’aprovació de la Llei d’Ordenació del Territori i Urbanisme que obligava als Comuns a fer els primers Plans d’Ordenació i Urbanisme Parroquial i que varen tenir com a conseqüència, per anunci previ d’establiment de moratòries, una allau de projectes segons la vella normativa que van suposar el visat obligatori al Col·legi d’Arquitectes d’Andorra, el 2003, de més d ́1.500.000 de metres quadrats d’edificació nova en un sol any, la qual cosa va ajudar a obrir la crisi més llarga posterior del sector, entre el 2008 i el 2018. Els creixements en punxa, ara cap amunt i després cap avall, ininterromputs des de fa 50 anys en el sector de la construcció reclamen que, tal com es va fer en el seu dia amb la creació de les quotes anuals d’immigració pel Consell General per tal de regular aquesta, els Comuns hagin avui d’establir unes quotes de creixement màxim anual i, en cas d’assolir-se aquesta xifra, donar-ne per l’any següent per tal de permetre un creixement previsible i tendent a ser constant i no guiat per fluctuacions oportunistes, irregulars i imprevistes. Aquestes quotes quantitatives poden establir-se segons la mitjana de la demanda o autorització de superfície de nova construcció privada ocorreguda en els 20, 30 o 40 anys darrers per a cada Parròquia i així poder preveure un creixement sostingut sense alts ni baixos i que faria previsibles i factibles les necessitats en noves infraestructures i serveis públics futurs. El següent pas, un cop assolida la limitació quantitativa, es tractaria de fer la qualitativa, tant a nivell comunal com general, pels Comuns i pel Govern, respectivament, en els àmbits en els quals són competents. És a dir determinar els continguts del creixement. I, finalment, el Consell General, en paral·lel a l’assoliment dels anteriors objectius o assumint- los si els Comuns i el Govern no ho fan, hauria d’elaborar una llei global relativa al creixement.


SOSTENIBILITAT La promoció de la sostenibilitat del desenvolupament urbanístic i del turisme, mereix la màxima atenció per tal d’eliminar les seves circumstàncies contradictòries i problemàtiques diferents. Entre elles l’accelerada i excessiva activitat constructiva i de promoció immobiliària, d’un costat i la continuada i creixent mancança d’habitatges de lloguer a preus assequibles, d’un altre. Semblaria que amb una major construcció i particularment d’habitatges, augment de l’oferta, no hi hauria d’haver problemes per trobar habitatges per llogar a bon preu i no és el cas, perquè aquests s’estan destinant a la venda o a apartaments turístics. Així doncs, el problema presenta dues dimensions, una de quantitativa i l’altra de qualitativa. Cal tenir present també que l’urbanisme i el turisme estan encaminats a usuaris totalment diferents i oposats en part dels seus interessos, mentre que la construcció els reuneix o li són indiferents. L’urbanisme s’adreça als que viuen sobre el territori i el turisme s’adreça als que el visiten. Barrejar elements contradictoris o fins i tot antagònics és complex i pot arribar a resultar infructuós i estèril. Cal doncs incorporar factors que redueixin la complexitat dels problemes que es vol resoldre. El tema quantitatiu i la tensió en el sector de la construcció (falta de mà d’obra, encariment dels preus, incorporació de treballadors i projectes externs, acceleració de la producció, competència deslleial entre sectors econòmics, mala qualitat, consum avançat de treball i de feina que posteriorment faltarà quan canviï el cicle i accentuarà la crisi...) té una clara solució, d’anys coneguda i proposada. Limitar l’activitat o superfície autoritzada de construir, a l’any, un màxim de superfície que respongui a la mitjana, estadísticament establerta i capaç d’assimilar, pel país i cadascuna de les parròquies, en els darrers cinquanta anys. I si es supera la demanda de l’any, donar els permisos per a l’any següent i això fins a tres o cinc anys vista. La qual cosa permetria periodificar i programar de manera gradual el creixement en el temps, preparar i elaborar projectes afinats així com la realització d’una execució acurada i prevista, que repercutiria en l’estabilització dels costos i, en definitiva, a introduir dins el sector un factor bàsic i necessari per a la sostenibilitat del mateix. Autoritzar més superfície de la que ja coneixem històricament que no som capaços d’assimilar i, per tant, que ens hagin de venir de fora a ajudar per a fer un consum la demanda del qual no està justificada internament sinó i només externament, és permetre i fomentar la tensió en el sector de la construcció amb les seves negatives repercussions, com hem pogut comprovar en els darrers vint anys, amb generació de bombolla immobiliària inclosa. La sostenibilitat constructiva és doncs prèvia i necessària de resoldre abans per a poder aconseguir la sostenibilitat urbanística, la qual ja és enterament qualitativa. Frenat i conduït el creixement es pot plantejar la seva ordenació amb un mínim de garanties. La sostenibilitat urbanística es podrà assolir llavors si es determinen quatre factors: els objectius a aconseguir; la capacitat dels recursos disponibles a curt, mitjà i llarg termini; l’ordenació del creixement urbanístic derivat dels objectius fixats a curt, mitjà i llarg termini tant de l’aprofitament privat com del públic; i la verificació i correcció dels objectius pels recursos humans amb els mitjans econòmics necessaris Per al seguiment i acompliment de les polítiques estatals internacionals, generals i comunals, encaixades en els corresponents marcs territorials que els són superiors. Sostenibilitat que ha d’estar d’acord o ser coherent amb les altres polítiques, com les que s’estan fent en relació amb l’obertura econòmica i que no pot anar adreçada indiscriminadament a tot el món i ser total i en totes les matèries. El país és tan petit i disposa de tan poc sol privat (6%), que no es pot permetre que s’hi facin plantejaments genèrics i universals. Estem condemnats, eternament, a la petitesa i ,per tant, a la singularitat i l’excepció. I és en aquest marc on devem saber actuar. No s’ha d’oblidar que el sòl avui ja no és tractat comaunbéd’ússinócomaunbédecanvii,per tant, especulatiu i amb visió a curt-terme. Amb la globalització el sòl ha esdevingut una matèria banal d’intercanvi més i cal contrarestar aquest fet amb polítiques que protegeixin i qualifiquin el sòl de manera detallada i precisa segons objectius a llarg termini per interès propi de preservació de l’Estat Andorrà per a les generacions futures. El Consell General va permetre a partir de 1955 la utilització del sòl per tal que els seus propietaris podessin, amb la seva venda, accedir a una acumulació de capital suficient que els permetés poder passar d’una societat rural immersa en el sector primari, a una societat de serveis immersa en el sector terciari. Avui la transformació ja ha estat feta i no es pot continuar utilitzant el sòl de manera banal sense córrer el risc de pèrdua del principal actiu de l’Estat Andorrà com és considerar el seu territori com un bé d’ús, i no d’intercanvi. L’habitatge de lloguer, de venda o el turístic i les altres construccions han de ser tractats, cadascun, separadament continguts i no deixar-los barrejar, altrament la complexitat pròpia de cada un d’ells sumada amb la dels altres fa totalment inviable la seva reconducció a una situació d’equilibri. Els polítics al davant, amb tots els agents econòmics i socials al darrere, hem d’anar junts i treballar en la mateixa direcció per tal d’aconseguir en els propers anys la sostenibilitat constructiva, la sostenibilitat urbanística i la sostenibilitat turística, com a una prioritat, per tractar-se d’una qüestió de supervivència i de futur.


QUOTES Quan es produeixen crisis, tothom es lamenta d’allò que s’hauria hagut de fer i no s’ha fet en el seu moment. Certament, pocs tenen clar el que haurien hagut de fer i actuen en conseqüència de cara al futur. La majoria, però tenen clar només el que haurien hagut de fer “els altres”, entre ells els que “ens manen”, per a evitar aquestes situacions que perjudiquen individualment, als afectats directament pel sector en crisi, i col·lectivament, a la resta de la societat, a nivell com a mínim econòmic i social. És en aquests moments i els que els segueixen, on es veuen els “bons administradors”, tant de la cosa pública com de la privada. El sector de la construcció, en els darrers cinquanta anys, s’ha comportat, com gairebé tot, cíclicament, primerament de cinc- a sis anys per sobre i després els mateixos per sota del que es podria considerar la mitjana de referència i, darrerament, de deu a onze anys. Però allò que ha caracteritzat aquests cicles ha estat els valors extrems a què sempre s’ha arribat, tant per sobre com per sota. És a dir, la seva gràfica és molt oscil·lant i molt punxeguda. Si bé els cicles són normals i presents a la Natura i, per tant, també en allò que fa l’Home, el que no és normal ni desitjable és que els cicles siguin molt marcats, amb canvis bruscs i cada canvi suposi un trauma o aturada. Així les crisis s’han produït els anys 1972 a 1977, 1982 a 1987, 1992 a 1997 i 2007 a 2017. Però la societat andorrana avui ha evolucionat suficientment perquè el concepte de crisi també es pugui aplicar en el sentit invers. L’arrencada brusca cap amunt, l’excés de cop de l’activitat, la falta de mà d’obra, de materials, l’increment de preus, la desubicació de les empreses, la necessitat d’intervenció d’agents de l’exterior... generen uns consums inadequats de sòl, de treball i de recursos econòmics, que no són bons ni desitjables per les tensions que es produeixen, ni sostenibles per al país ni per al sector. El total de la superfície autoritzada a escala general durant el període 1981-2020, els darrers quaranta anys, ha estat de 7.249.092 m2 de sostre. La mitjana anual, per tant, seria de 181.227 m2/ any. Només cal veure per adonar-se’n els dos cicles d’entremig i cap amunt, en comparació als altres quatre cap avall, el que han suposat: 1.556.208 m2 entre 1988 i el 1992; 2.794.769 m2 de 1998 al 2007. El 60% de la superfície total realitzada en només dos cicles dels sis, o quinze anys dels quaranta.

El 1982 es van aturar els permisos de construcció, llevat els xalets, davant l’excés d’edificació, per tal de fer la primera normativa aplicable d’ordenació del territori, a través de l’anomenada zonificació, instrument urbanístic creat als Estats Units al segle XIX. En aquells moments no es va poder dur a terme l’obligació de fer plans d’urbanisme parroquials, demanats per les ordinacions generals des dels anys 1950. Aquests arribarien el 2007 amb els coneguts POUP, dels quals estem a la seva segona versió. Per tant, l’ordenació del posicionament qualitatiu en el territori de l’activitat urbanística està avui garantida pel planejament parroquial. Cal ara assolir un segon nivell d’ordenació, que és el del posicionament quantitatiu ordenat en el temps, per tal de poder assolir una sostenibilitat econòmica del creixement. Els perjudicis de tenir aquests alts i baixos són econòmics però també estructurals, d’infraestructures i poblacionals, socials i estratègics pel que fa a la disponibilitat i a l’esgotament dels recursos de què disposem. La sostenibilitat del creixement passa pel control d’aquest, a nivell qualitatiu i quantitatiu. Per tant, cal que incorporem el domini o ajustament de la quantitat del creixement en el temps. Deixar al lliure mercat (avui global i globalitzador) reguli, dirigeixi, o ordeni en el temps el creixement que li convé a Andorra, sabem que és insensat i impossible. El lliure mercat té altres interessos i preocupacions... Les quotes a la immigració ja fa anys que es van establir i amb molt d’encert, pel Consell General. Avui toca als Comuns, al Govern i al Consell General, cadascú des del seu àmbit, determinar unes quotes a la construcció anuals que fixin el creixement quantitatiu ajustat al temps per tal de fer sostenible el seu impacte en l’economia primer i en tota la societat després. Per començar es podria fixar la mitjana anual dels darrers 40 anys, arrodonida a 185.000 m2 /any. I repartir-la per cada Parròquia, igualment segons la seva mitjana arrodonida en els darrers 40 a 46 anys o el seu màxim disponible en el temps. Així a la Parròquia de Canillo li correspondrien uns 21.900 m2/any. A la Parròquia d’Encamp li correspondrien 19.500 m2/any. A la Parròquia d’Ordino li correspondrien 11.700 m2/any. A la Parròquia de la Massana li correspondrien 34.300 m2/any. A la Parròquia d’Andorra la Vella li correspondrien 47.100 m2/any. A la Parròquia de Sant Julià de Lòria li correspondrien 19.400 m2/any. A la Parròquia d’Escaldes-Engordany li correspondrien 31.100 m2/any. Quota anual que, quan es veuria coberta, caldria esperar a l’obertura de la quota per a l’any següent, podent donar-se avançaments a dos anys o més vista i permetre que aquestes quotes es poguessin traspassar en casos justificats... El sentit comú, l’interès general i dels propis afectats (tot el sector), demanen fer durable en el temps la seva activitat i, per tant, sostenible, per aconseguir forjar un sector madur i serè, que cerqui l’equilibri i afavoreixi a tota la societat andorrana i el seu futur harmoniós amb el territori i no amb l’especulació ràpida i espúria. Vetllar per les necessitats i prevenir-les, ja ens ho “recorden” les Màximes andorranes 24,34 i 35 del 1748. Els Objectius de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides números 6,7,8,9,11 i 12 ens “conviden” a actuar. La voluntat de ser reconeguts internacionalment com a territori respectuós amb la Biosfera ens ho “reclama”. I el llegat institucional i de societat que hem de transmetre a les noves generacions ens ho “exigeix”.

17 views

Recent Posts

See All

Comments


bottom of page