Antoni Pol i Sole? (XV)
EL GAS RADÓ
Descobert el 1900 per F.E. Dorn, va ser aïllat el 1908 per W. Ramsay i R.W. Gray. Li són coneguts 18 isòtops, tots radioactius, com el Toró 220 Rn i l’Actinó 219 Rn, o el mateix Radó 222 Rn, que s’origina a partir del radi 226 Ra, a través de radiació alfa (α). Té una vida de 3,8 dies i origina Poloni per emissió α. És incolor, inodori insípid. És lleugerament soluble, i més en líquids orgànics.
Té aplicació en medicina, (substituint el radi) en el tractament de tumors per la seva durada i en altres camps per les propietats ionitzants.

Entre les radiacions naturals mesurables el gas radó és, segurament, el que té unes incidències negatives més conegudes i evitables tot i que encara ens resulti bastant estrany.

Les altres radiacions naturals, tals com la radioactivitat artificial, els camps elèctrics continus (electrostàtica), els camps magnètics continus (magnetostàtica) i la ionització de l’aire, es continuen veient com allunyats i rars, però avui ja ho han deixat de ser.

El gas radó es produeix per desintegració de determinats nuclis atòmics inestables d’origen terrestre, i, per tant, prové del subsòl.

Però també prové de materials de construcció que en la seva formació han incorporat els minerals que el contenen.

Entre aquests materials destaquen el guix químic (fosforita), el formigó blau (formigó alleugerit nòrdic), aïllaments de forjats (formats per escòries de carbons minerals amb vetes d’urani), pedra tosca natural, colors esmaltats d’urani, rajoles ceràmiques i pissarra negra.

S’atribueix un 20% de la presència del gas radó als materials de construcció.

El gas passa a l’atmosfera o a l’aigua i en respirar l’aire o beure l’aigua que contenen el gas, s’incorpora al nostre cos.

Segons els Comitè científic UNSCEAR de les Nacions Unides sobre els efectes de la radiació atòmica, el gas radó per inhalació és la font de radiació natural i artificial més important a la qual estem exposats, contribuint en un 43% del total de la radiació rebuda.

Els raigs gamma terrestres hi contribueixen en un 19%, els raigs còsmics en un 15%, la ingestió per aliments i aigua en un 12% i els tractaments mèdics en un 11%.

S’atribueix al gas radó al 9% dels càncers de pulmó a Europa. És la segona causa de càncer de pulmó després del tabac.

El gas radó es desintegra directament al pulmó, es dissol en els fluïds corporals i es reparteix per tot l’organisme.

Els subproductes radioactius de la seva desintegració, com el Poloni, el Bismut i el Plom, s’adhereixen a la pols fina i també poden penetrar al pulmó, on produeixen càrregues elevades de radiació alfa, beta o gamma a través de la successiva desintegració.

La consciència generalitzada de la seva presència i l’afectació en els habitatges, sobretot els que es troben a ran de terra, es va començar a tenir present a partir dels anys 80 del segle passat, quan un enginyer nuclear, Stanley Watras, va fer mesuraments al seu domicili.

El gas radó ascendeix fins a la superfície de la Terra i penetra en els edificis a través de les esquerdes en parets i murs sota el nivell del terreny, pels espais entorn de les canalitzacions, les fissures o els espais en la fonamentació o la pavimentació, les juntes de construcció, l’aigua corrent o l’aigua de pous, les aportacions de l’exterior, o pels desguassos.

El radó es mesura en Becquerels per metre cúbic (Bq/m³).

El Becquerel és una unitat equivalent a una transició nuclear per segon.

Segons l’IBN alemany, es consideren valors no significatius per sota dels 30 Bq/m³, dèbilment significatius entre 30 i 60, fortament significatius entre 60 i 200 i extremadament significatius per sobre dels 200 Bq/m³.

Es considera que per cada 100 Bq/m³ de gas Radó s’augmenta el risc de càncer de pulmó d’un 10 a un 15%.

Als EEUU es pren com a referència els 148 Bq/m³ i l’OMS té la referència 100 Bq/m³.

A partir del 6 de febrer del 2018 ha entrat en vigor la directiva EURATOM del 5/12/2013 per a les radiacions ionitzants (capaces de produir ions directament o indirecta, és a dir de trencar àtoms), que fixa els nivells de referència en una mitjana anual de concentració d’activitat en l’aire no superior als 300 Bq/m³. Obliga a prendre mesures als estats membres de la Unió Europea per a identificar els habitatges amb risc de superar aquests valors.

Les solucions per a reduir o evitar els nivells alts de gas radó són diverses i consisteixen en ventilar correctament i de manera continua (amb corrent d’aire natural o forçada), utilitzar forjats o buits sanitaris ventilats, usar membranes antiradó o bé construir arquetes d’extracció.

Conèixer els valors del gas Radó, sigui amb mesurament químic o sigui amb mesurament digital, és el primer pas i un factor més per tal d’acostumar-nos a ser exigents amb la nostra salut, també en relació a l’habitatge que ens aixopluga.
Galeria d'imatges
Comparteix aquesta Notícia
   0 Comentaris 
No hi ha cap comentari sobre aquesta notícia


Enviï el seu comentari