L’ARQUITECTURA SALUDABLE (I)
L’edificació saludable

L’evolució de l’home en el món, amb les seves successives revolucions que l’han fet assolir quotes excepcionals de diferenciació i de domini sobre les altres espècies naturals, l’ha conduït a distanciar-se artificiosament cada cop més d’elles i del marc natural en general. En un clar desconeixement global i sistemàtic d’aquest. S’ha cercat el poder pel domini, enlloc del poder pel coneixement.

 

Segurament cal un home nou per a procedir més conscientment, sobre la totalitat de les facetes de la realitat, més que no sàviament sobre d’algunes facetes d’ella. Un Homo Conciens que substitueixi a l’Homo Sapiens.

 

Perquè la “realitat” respon a tantes realitats com individus i sers siguem capaços d’imaginar.

 

El reductivisme o modelització del mètode científic ens serveix només parcialment per a conèixer facetes aïllades i hem de ser capaços de capir-ne més però en les seves complexitats, per tal de poder anar més enllà.



Mentrestant ens cal continuar aplicant el mètode de prova i error, aplicant-lo als nous camps o als camps que, en la nostra ràpida i desequilibrada evolució, ens hem deixat pel camí.

 

Després dels excessos, plens de soroll i de pols, arriben els moments estoics en que cal destriar el gra de la palla i renéixer, com l’au fènix de les cendres després de la flamarada, o com el sector de l’edificació, després de la caiguda.

 

Aquesta crisi o crema d’aquell creixement assolit, insostenible i fals, ha deixat dos ous fènix: l’energia i la biohabitabilitat.

 

En endavant no tornarem a fer res semblant a allò fet, tant pel que fa als conceptes energètics aplicats, clarament malversadors dels recursos disponibles (tant energètics com econòmics) i insostenibles medi-ambientalment; com pel que fa a la revisió del concepte de salut o ambients sans i saludables en l’edificació on s’encabeixen les nostres funcions vitals. Certament, la salut, més preuada que mai en la societat actual, és funció de la genètica, però també del nostre estil de vida o hàbits, així com de l’entorn o ambient en que vivim. I és precisament aquest darrer el que ha anat prenent relleu de manera significativa, amb la seva artificialització i incorporació de nous elements que provoquen alteracions en els organismes humans i vius per a poder desenvolupar-se de la millor manera i el més semblant a com es produiria en el medi natural no contaminat.

 

Entre aquests elements pertorbadors s’hi troben els ja coneguts del so, de la humitat i temperatura, de l’electrostàtica, de la radioactivitat, de la contaminació microbiana i del gas radó. Però també hi cal afegir les radiacions naturals geològiques i les radiacions artificials pels camps elèctrics i magnètics de baixa freqüència, pels camps magnètics continus, pels camps electromagnètics d’alta freqüència, la ionització, les substàncies inorgàniques, els compostos orgànics volàtils, dissolvents i plastificants, els biocides, i les fibres, partícules i al·lèrgens.

 

La biohabitabilitat, bioconstrucció, o biologia de la construcció (baubiologie en alemany), s’inicia en la dècada dels anys 70 del segle passat amb els alemanys, professor A. Schneider, metge E. Hartmann i el físic R. Endrös, l’austriaca professora K. Bachler, i la suïssa B. Mertz.

 

Als anys 80 l’edició alemanya del llibre Art de projectar en arquitectura, de E. Neufert, va incloure el concepte i l’any 2000 ho feren l’edició francesa i el 2006 l’espanyola.

 

L’any 1993, els metges Suzanne i Pierre Déoux, relacionats amb Andorra, publiquen el llibre “L’écologie, c’est la santé. L’impact des nuisances de l’environement sur la santé”. 

 

Segons Àlvar Aalto, “Encara queden en l’arquitectura recursos i mitjans sense explorar que emanen directament de la naturalesa i de moviments de l’esperit humà que no poden ser descrits”.

 

Segons Tadao Ando, “La lògica de l’arquitectura ha d’adaptar-se a la lògica de la naturalesa. L’objectiu de l’arquitectura és el de la creació d’un entorn en el que la lògica de la naturalesa i la lògica de l’arquitectura coexisteixin, encara que sigui amb fort antagonisme”.

 

Segons Gonzalo Moure, “Reconèixer la Naturalesa com una mestra que ens ensenya i de la que hem d’aprendre, és un ensenyament ja transmès, però sempre oblidat.”.

 

Segons Livio Vacchini, “El sentit de l’arquitectura es troba en afegir als dons de la naturalesa la gràcia d’un esperit ordenador”.

 

Segons Vistor Olgyay, “El procés lògic seria treballar amb les forces de la naturalesa i no en contra d’elles, aprofitant les seves potencialitats per a crear unes condicions de vida adequades”.

 

 

D’un costat la incidència de les radiacions que existeixen de sempre, les naturals siguin geològiques, la radioactivitat en general i el gas radó en particular, etc, i d’un altre les radiacions artificials, que el progrés tecnològic ha accentuat, com els camps elèctrics, magnètics, electromagnètics i altres pertorbacions que afecten els edificis, fa que es pugui i s’hagi de parlar avui més pròpiament que mai d’arquitectura i salut.

 

Per això avui podem i hem de parlar d’arquitectura saludable.

 

Sabem que les neurones del cervell es comuniquen a través de petites descàrregues elèctriques. I tots els sistemes dels organismes vius funcionen amb impulsos elèctrics de baix potencial. I també que és en les hores de descans a la nit quan l’organisme aprofita per reparar-se i el cervell per endreçar tots els “arxius” i tot el que ha processat durant el dia, tant conscientment com inconscientment.

 

Quan dormim el cervell fa la major part de les tasques reparadores del cos. Aquest òrgan consumeix el 60% de l’energia total que consumim i un 95% de la seva activitat es produeix en el que denominem l’inconscient.

 

Dormir bé és doncs vital per a poder tenir un cos sa a llarg termini.

 

L’estudi de les influències de la terra (geo) sobre la vida (biologia) o geobiologia ha evolucionat suficientment durant el segle XX per tal de que al segle XXI puguem parlar de biohabitabilitat o espais favorables per a desenvolupar-hi les activitats vitals.

 

I aquesta preocupació o sensibilitat l’hem de transportar tant als espais privats com als públics, siguin edificats o no, ja que la globalització, que ho ha connectat tot, també ha generalitzat les pertorbacions i afectacions que se’n deriven. Segons R.B. Platt, “L’organisme està a la mercè de l’entorn” i segons G. Rennan, “La pol·lució és un crim aliant la ignorància i l’avarícia”.

 

A nosaltres ens correspon de reduir-les.          

 

 

Antoni POL i SOLÉ

Galeria d'imatges
Comparteix aquesta Notícia
   0 Comentaris 
No hi ha cap comentari sobre aquesta notícia


Enviï el seu comentari